Guillem Espriu regidor, Jordi Hereu alcalde

Arribem al final de campanya, ara la ciutadania ha de triar el seu alcalde.
Cal fer Gràcia forta, cal fer Barcelona forta. Ara toca apostar per qui creu en Barcelona i el seu potencial i no pas per qui veu Barcelona com un pastís de poder a repartir. Jordi Hereu o Xavier Trias. Socialisme o Capitalisme. Progrés o regressió.

A Barcelona li cal un lideratge des de les esquerres que cohesioni socialment la ciutat. A Barcelona li calen noves idees, a Barcelona li cal progrés.

Ara més que mai, Guillem Espriu regidor de Gràcia i Jordi Hereu alcalde de Barcelona, i per què això passi, cal que guanyi amb contundència el PSC.

Vota PSC, vota en Jordi, vota en Guillem Espriu.

Setmana de campanya intensa.

Dijous va haver-hi l’acte central de Gràcia a la biblioteca Jaume Fuster. En Guillem Espriu, futur regidor de Gràcia, ens va explicar que durant aquest darrers 4 anys a Gràcia s’ha viscut del llegat d’en Ferran Mascarell. Certament, aquesta afirmació té un punt d’autocrítica, però dona a entendre moltes de les coses que han passat –o que no han passat- al districte durant aquests darrers quatre anys durant els quals la regidoria, i la decisió final, era a mans d’ERC. En Guillem també ens va explicar la voluntat dels socialistes de Gràcia de voler que la ciutat de Barcelona sigui com el nostre barri.

Després va intervenir en Jordi Hereu per explicar les propostes per Gràcia. Va fer un discurs de barri impressionant, i va constatar que malgrat que va exercir de president del Consell només durant 3 mesos, aquests els va viure amb intensitat. Va ser capaç d’entendre quins són els punts forts de Gràcia a la vegada que va identificar els punts febles on l’ajuntament ha de fer tot el que estigui a les seves mans per enfortir-los. Així doncs, va dir que lluitaria per dotar de sostre totes aquelles entitats que tenen problemes per tenir-ne.

Dissabte al matí vàrem fer taules als mercats. En Jordi Hereu agrada a la gent, i el programa dels socialistes convenç. No és d’estranyar, ja que va ser també fruit d’un procés participatiu amb les entitats. Hi havia força gent encuriosida per conèixer les propostes.

Dissabte a la tarda vàrem fer un acte al Passeig de Sant Joan. Llàstima de la pluja, que va fer marxar el grup d’animació abans d’hora. No obstant se’ns van apropar moltes persones, i a part del programa i de solucionar dubtes, es van poder endolcir la tarda amb un vas de xocolata desfeta.

Arribem a la recta final, diumenge hi haurà les eleccions, i esperem treure bons resultats a Barcelona i a Gràcia, per una Barcelona forta, es necessita una Gràcia forta i viceversa. I per enfortir Gràcia cal votar l’esquerra que lidera, l’esquerra que té noves idees, l’esquerra que aporta a aquestes eleccions un veritable equip nou, aquesta esquerra és el PSC.

27 de maig, Guillem Espriu, regidor de Gràcia

Dijous passat va començar, oficialment, la campanya electoral que durà l’agrupació a tenir un regidor de districte gracienc i socialista, en Guillem Espriu. El futur alcade, Jordi Hereu, va fer una presentació dels tres eixos bàsics sobre els quals es basaran les nostres propostes: cohesió social, creativitat i compromís. El nostre primer secretari i futur regidor ens va dirigir una carta, la podeu llegir al seu blog.

Dissabte al matí, l’agrupació es va possar mans a l’obra, de fet ja fa mesos que hi som, però ara es quan serem més visibles. Vam montar parades amb informació sobre el nostre programa. Vam ser presents al carrer Astúries, al passeig de Sant Joan, als Santuaris, on vam comptar amb la presència de la candidata número 3, Gemma Mubrú, i vam haver d’anul·lar la parada de la biblioteca Jaume Fuster a causa de la manifestació ocupa en protesta contra les desocupacions degudes l’acció de l’ajuntament. No ens podran pas acusar de paràlisi, com els darrers anys de CiU a la Generalitat.

El mateix dissabte a la tarda, les Joventuts Socialistes de Barcelona vam organitzar el nostre acte central amb la futura regidora, Sara Jaurrieta, l’alcalde i la nostra aposta: Bàrbara Baigol. La Bàrbara va explicar les propostes realistes del nostre programa electoral i va posar en dubte la veracitat de propostes com les d’en Xavier Tries que va prometre 10.000 habitatges a la Barceloneta. Tanmateix, la candidata Bàrbara, va posar de relleu que el nostre pograma no contempla la creació de guetos i que la joventut hem de viure per tot Barcelona i no només en una certa àrea.

Comencen a sorgir les propostes, es comença a veure qui té propostes i a més a més assenyades, i qui no en té i promet la lluna en un cove. Els socialistes catalans creiem en el nostre programa, que és l’eix vertebrador de la nostra política durant els anys de mandat. Als Socialistes, el programa ens serveix per construir i transformar la ciutat, d’aquí les nostres propostes, que vénen treballades amb anterioritat i que no són fruit de l’espontaneïtat amb l’objectiu d’arreplegar vots al preu que sigui.

Són molts els motius pels quals s’ha de votar el PSC, s’ha de votar per en Guillem i s’ha de fer que en Jordi Hereu governi Barcelona. Al blog de la Dolors Gonzalez podreu anar-hi llegint cada dia un motiu.

El 27 de Maig, que ningú parli per tú, vota el PSC

La reivindicació ha de continuar

Aquesta setmana que ja s’està acabant, ha estat una setmana amb pont, aprofitada per molta gent per descansar i fer una escapadeta. Segurament, a principis de 1900 aquesta escapadeta no hagués estat possible, per tres motius: perquè no haguéssim tingut festa l’1 de maig, perquè tampoc haguéssim pogut demanar un dia de pont a la feina, i perquè no hauríem tingut prou capacitat econòmica com per poder marxar de pont.

Afortunadament, la societat ha evolucionat i en matèria laboral no ens trobem en la mateixa situació que el 1900. Sovint s’oblida la feina que han fet els sindicats per aconseguir un modus vivendi que, donada la normalitat que se li atribueix, ha passat de ser quelcom excepcional a convertir-se en quotidià. Tanmateix, a causa de les fites aconseguides pels sindicats ens oblidem de la nostra condició d’obrers. Podrem marxar de cap de setmana, podrem demanar festa a la feina, però seguim sent obrers del segle XXI, amb un estàndard de vida acceptable, però no ens enganyem, existeix encara una clara diferència entre empresaris i treballadors que va més enllà de l’esforç que es fa a la feina.

Crec que per la poca consciència d’obrer, molta gent no se sent identificada amb les reivindicacions de l’1 de maig. Aquest 1 de maig, la manifestació anava encapçalada pel lema: "per la igualtat, ocupació i salaris dignes", un lema prou encertat i totalment contextualitzable al temps que vivim avui en dia. Qualitat a la feina, igualtat d’oportunitats, dignitat en els salaris - ja n’hi ha prou de mileuristes! - i sobretot, buscar la manera que tancaments com els de Delphi no siguin un daltabaix.

Estem vivint un canvi de model productiu, i la indústria deixa pas als serveis, però en cap cas podrem canviar el sistema productiu si no es té en compte la mà d’obra. No s’ha d’anar a abaratir costos, no és l’estratègia òptima. Un canvi en el model productiu implica nous processos, per tant s’ha de formar la mà d’obra perquè pugui assumir altres tipus de tasques. A més a més, s’està escapant l’intel·lecte del país cap a altres països on la cultura de l’esforç està més establerta i on es recompensa, principalment, l’esforç.

Tenim molt a guanyar-hi, però si ho fem malament, també tenim molt a perdre-hi. És per això que, com mai, la reivindicació ha de continuar.

Per mi, aquest Estatut, val la pena

Admiro en Maragall. És un polític de cap a peus, amb una talla intel·lectual a l’alçada dels polítics que van ajudar a dur el país cap a la república. A més a més, és un personatge carismàtic i entranyable. Si em permeteu una petita llicència, jo compararia la figura pública d’en Maragall amb la figura pública d’en Francesc Macià.

He coincidit moltes vegades amb la seva opinió, m’agrada la seva forma de fer política, el seu tarannà pròxim. Tinc molt de respecte per la figura d’en Maragall. No obstant, aquesta vegada no estic gens d’acord amb les declaracions que ha fet últimament, titllant l’esforç de la reforma estatutària com inútil.

Imagino que les declaracions són fruït del sentiment de resignació que provoca que l’Estatut ara estigui al constitucional i que qui hagi de valorar la seva constitucionalitat sigui un conjunt de persones més pròximes a la interpretació centralista i restrictiva de la constitució. No se pas com acabarà aquesta història, però el que no em sembla just és llençar la tovallola a aquestes alçades de la pel·lícula.

Jo com a català assumeixo aquest Estatut, i com a socialista no llençaré pas la tovallola. Es retocarà més o menys, però estic segur que en cap cas es podran rebaixar les cotes d’autogovern que ens dóna l'actual Estatut, que va ser referendat possitivament pels catalans.

L'Espanyol més trascendent de la història

Homòlogament al que va passar a Portugal, hi ha una cadena de televisió que està buscant l’espanyol més transcendent de la història.

Avui, en aquesta mateixa televisió he vist la proposta d’un candidat: el dictador Francisco Franco.

Com algú es pot qüestionar si cal o no cal tirar endavant la llei de la memòria històrica? L’hem de tirar endavant amb urgència, des de la responsabilitat, però amb molta urgència, perquè si no el que s’aconseguirà és que algú en el futur tiri endavant la llei de la nostàlgia històrica!!

Hipòcrites, mentiders o gent amb falta d’ètica

Segons la wikipedia, la hipocresía “es el acto de fingir que se tienen cualidades, ideas y sentimientos que en realidad no se tienen. La palabra proviene del latín tardío hypocrisis y del griego hypokrisis, que significan acción de desempeñar un papel”.

Reconec que tinc un problema, no puc amb la gent hipòcrita. Potser és degut a que sóc massa impulsiu i em costa aparentar, fer veure o desenvolupar un paper que no és el què en un determinat moment sento. Tanmateix, em costa desvincular la hipocresia de l’ètica. Per mi, ser hipòcrita és equivalent a no tenir ètica, o tenir-la pels terres. Ni tan sols em resulta justificable en casos on un es troba entre l’espasa i la paret.

La hipocresia és a més a més un eufemisme de mentida sumant-li una dosis de mala baba. Puc entendre les mentides piadoses, puc entendre que no es perfilin els detalls dels fets per tal d’intentar amagar el que realment és important, però no puc amb les mentides malintencionades.

És per això que de la gent hipòcrita, amb falta d’ètica o mentiders no n’espero res, ni tan sols un “perdó”. Com deia al principi, em costa acceptar la gent hipòcrita, però crec que canviaré de tàctica, i a partir d’ara em comprometo a lluitar contra la hipocresia amb la indiferència. Algú més s’apunta al compromís?