Sobre el debat dels pressupostos de ciutat

Un dels temes més importants que es va portar a consideració del ple municipal va ser la proposta dels pressupostos de Barcelona per part del govern.

Un pressupost és una eina molt important on queden dibuixades les prioritats polítiques. On s'ha de pendre decisions. Tanmateix, a l'hora de parlar de pressupostos, també s'ha de tenir en compte la fiscalitat, que determina la part dels ingressos i com aquests són obtinguts.

Val a dir que Gràcia, no té un pressupost a part. El pressupost de Gràcia forma part dels pressupostos de ciutat, i bàsicament, quan parlem de pressupostos de Gràcia parlem d'aquells recursos propis del districte, que són una molt petita part del conjunt de recursos de ciutat que acaba gestionant directament el districte. Així doncs, els recursos que tenen un impacte sobre territori provenen majoritàriament de les àrees de ciutat, per això és convenient centrar el debat i diferenciar les coses.

Així doncs, respecte a la part del pressupost que parla de la proposta dels recursos propis del districte, nosaltres veiem una clara inèrcia respecte les bases del govern Espriu. S'augmenta la despesa social, donat al fet que hi ha una nou centre de serveis socials que va entrar en funcionament cap al setembre. Hi ha una reducció de la despesa corrent, perquè ens entenem, el cost de mantenir l'activitat ordinària del districte, tot retallant en algun programa, com la caiguda del 14% en foment i promoció de la pràctica esportiva (amb un impacte directe sobre la gestió del llac de la creueta del Coll) o la caiguda de subvencions per la gestió de centre cívics d'un 9%.

En qualsevol cas, veiem una clara inèrcia en la gestió dels recursos propis del districte, i de fet, la inèrcia és tal que fins i tot l'actual equip de govern va copiar els comentaris polítics que resumien el pressupost per cada capítol dels pressupostos de l'anterior any.

Tot i així, el que informàvem favorablement, no era el pressupost propi de Gràcia, sinó el de Barcelona , i en aquest sentit, pensant en Barcelona i en Gràcia, vam votar-hi en contra.

I no vam donar recolzament per tres grans motius:

1. Perquè no compartim les formes.
2. perquè discrepem en continguts.
3. perquè no volem avalar la intencionalitat que la proposta pressupostària emana.

Respecte a les formes, nosaltres no podem donar recolzament a un pressupost que ha estat negociat amb exclusivitat amb el PP excloent el reste de forces polítiques. Creiem fermament que un govern, i més en temps de crisis, hauria de tenir la voluntat de buscar el màxim de consens possible. Aquesta exclusivitat ha exclòs els grups polítics del PSC, d'ICVEUIA i d'ERC del proces de negociació; proces, que ha estat poc transparent, amb dificultat per part dels grups per tal d'obtenir la informació, tant a ciutat, com al districte de Gràcia.

L'exclusivitat i l'exclusió ha estat de tal magnitud que ni tan sols van preguntar el sentit del vot al grup municipal socialista abans del plenari.

Respecte als continguts, clar i ras: és excessiva la caiguda d'un 40% de les inversions de la ciutat. No entendre que la iniciativa privada per si sola no podrà dibuixar el camí de sortida de la crisis i que cal una empenta decidida per part de l'administració, és un gran error.

Tanmateix, la inèrcia que funciona al districte, no funciona a ciutat. Si no hi ha lideratge polític que vetlli per allò que és necessari pel districte, interpel·lant les àrees de ciutat, el més probable es que no s'inverteixi el que correspondria seguint les bases establertes pel govern Espriu. Veiem una manca d'ambició per poder dur a terme projectes tant importants com la transformació de Vallcarca, el 14A, els tres Turons, la transformació de travessera de dalt, etc...

No creiem tampoc que, en temps de crisis, es pugui renunciar a ingressos. Creiem que la proposta pressupostària es regressiva, ja que renuncia a ingressos, i va en detriment de la qualitat del serveis públics que tant de temps ha costat construir a la ciutat de Barcelona

I finalment, no volem avalar una intencionalitat que considerem contraproduent i temerària El govern de la ciutat, des del primer dia, ha renunciat a exigir a la generalitat que compleixi amb els compromisos adquirits amb BCN (desdient-se de les propostes d'acord votades a favor per part de CIU, això sí, abans de les eleccions!). Mostra d'això és el milió d'euros de menys que s'ha rebut per subvencionar les places d'escoles bressol a la ciutat, passant de 1800 euros per plaça a 1600. És evident que aquest milió de menys seran assumits per l'Ajuntament de Barcelona, gràcies a les bones finances del mateix. Avançar recursos a la Generalitat, segurament seria discutible, ara bè, això treu capacitat financera a BCN per poder fer el que li correspon. El problema ve, quan el govern vol disfressar això amb l'ombra d'incertesa respecte la solvència de la ciutat, sense preocupar-li els efectes que això pot tenir en el moment d'haver de demanar endeutament. I això, el grup municipal socialista no ho pot avalar.

El conjunt d'arguments del Grup Municipal Socialista , amb xifres i alternatives, es pot consultar a: http://www.jordihereu.cat/alternativa-i-al·legacions-als-pressupostos-de-trias/

En clau Graciencia, val a dir que sorpren que del conjunt de Districtes de Barcelona, Gràcia hagi estat l'únic on ha votat afirmativament el Partit Popular, a la resta de districtes s'ha abstingut. Anuncia això un pacte conservador a la ciutat amb l'epicentre conservador a Gràcia? Sincerament, jo no m'ho hagués imaginat mai!

La batalla més important del PSC és al carrer

Escrivia l'altre dia a Twitter: ' Hi ha dues coses que em fustren, 1 el fet que una gran majoria de gent pensi que el problema amb els bancs són les comissions que cobren i no pas el que fan amb els teus diners i 2 que Apple disposi de més efectiu que el govern dels EEUU'

Darrerament estic tenint força converses amb gent del meu entorn, polititzada i no tant polititzada, sobre la situació en general. Parlem sobre el 15M, sobre el PSC, sobre les retallades, etc... i el debat sempre és interessant, s'intercanvien punts de vista, opinions, s'entra en contradiccions, etc.. és per mi, molt enriquidor.

En l'anàlisis, hi ha un punt en comú respecte la diagnosis: qui mana és el caler!

Està clar que per real decret el capital no canviarà de mans (d'unes poques a moltes). Si que és cert que hi poden haver-hi certes legislacions que ajudin a redistribuir molt millor la riquesa, però cal tenir clar que si el marc en el que es mou el capital és global, la legislació per ajudar a redistribuir millor la riquesa també ha d'ésser creada i executada des d'aquest mateix marc. Tanmateix, la decisió individual sobre els nostres hàbits de consum, també determina en una part importantíssima, en mans de qui cau el caler.

Per tant, sempre hi ha una tema que poso sobre la taula, i aquest tema és la corresponsabilitat.

Parteixo del fet que accepto la responsabilitat que tenen els partits polítics de la situació actual – vagi per davant que no crec que sigui poca - però també pregunto quina responsabilitat individual té cadascú de nosaltres respecte la situació actual. Plantejo temes com ara si tens fons d'inversió i saps en que s'està invertint, o si saps en que inverteix el teu banc, o bé si estàs disposat a renunciar a comprar a certs establiments de moda roba nova cada temporada en benefici d'altres productes amb garantia social. Habitualment, quan trec aquesta pregunta sobre la taula haig d'agafar tota mena d'estris de protecció personal: cascs, armilles antibales, etc.... La reacció general, haig de dir que m'amoïna a la vegada que em desanima, perquè gairebé ningú accepta cap corresponsabilitat.

En qualsevol dels casos, tot això em fa reflexionar molt sobre el futur de l'esquerra, i sobre el futur del PSC. I cada cop estic més convençut que la batalla principal del PSC és al carrer. No és ni en la tria del seu primer secretari ni en la redacció de ponències polítiques infinites ni en la publicació de manifestos. La batalla l'hem de fer cadascú dels militants explicant fins la sacietat que és necessari avançar plegats per poder executar mesures efectives que tornin la democràcia als debats polítics, no als centres d'influència econòmica.

Però aquesta batalla, serà terreny abonat a la fustració si no ens autoexigim com a partit més coherència entre el que diem i fem. Debatre sobre la corresponsabilitat serà impossible si dins del que són les nostres pròpies eines no exercim polítiques que evidenciïn els nostres propis valors. Això és el que ens donaria la legitimitat per engegar el debat de la corresponsabilitat, un debat que des del meu punt de vista és importantíssim a l'hora de plantejar nou horitzons de futur i avançar cap a on decidim sense posar en risc la pau social.

La xarxa, un espai de debat!

Us adjunto un video sobre la visió de la xarxa del president Montilla i del PSC, que subscric al 100%!

Barcelona, una ciutat model

Ahir vaig veure una pel·licula a la televisió on es dibuixava una ciutat del futur. Immediatament, em va venir a la memòria moltes altres pel·lícules - com ara Blade Runner - que feien una predicció de com serien les ciutats més enllà del 2010. Totes coincidien a imaginar ciutats hòstils, fosques, poc amables , plenes de trànsit - aeri, aixó sí - i on les persones no tenien cap tipus d'espai, ni cap tipus de paper. A Barcelona, aquestes prediccions no s'han complert, la ciutat és cada cop més de les persones: els espais són amables i la majoria de la ciutadania se sent orgullosa de la ciutat. Les prediccions pel·liculeres, a la Barcelona del 2010, no hi tenen cabuda! Ara bé, això no és fruit de la casualitat, només cal fer un cop d'ull en el nostre país, per veure que una ciutat pot resultar hostil, plena de trànsit, gens amable i on les persones, la ciutadania, tenen un paper totalment secundari. Existeix, doncs, el risc de construir altres tipus de ciutat, que si bé no són con les de Blade Runner, sí que s'hi assemblen força en l'esperit.
La construcció d'una ciutat com Barcelona sempre ha anat acompanyada de la complicitat de la ciutadania, de la suma de les diverses visions que aquesta en té, que acaben convergint en un projecte comú gràcies a la passió per la ciutat i les ganes de participar-hi .
Barcelona no seria com és si no fos per l'empenta que té a l'hora de dibuixar horitzons de futur. Al Districte de Gràcia, i també als altres districtes de Barcelona, ens plantegem un període de reflexió durant el qual la ciutadania i l'administració hem de treballar plegats per imaginar i definir com volem que siguin els nostres barris el 2020. Sorprenentment, CIU ja s'ha manifestat en contra d'aquest procès i prefereix, sembla, concentrar-se en una llista de problemes i incidents per barris a partir de la qual vol exercir la seva funció d'oposició, passant llista de temes i protestant si un problema no s'ha pogut sol·lucionar. Accepto que aquesta és una de les tasques d'oposició, però, només això és el que CiU té per oferir? El seu model de ciutat es basa en això? Aquest és el seu model participatiu?
Amb això no vull dir que aquesta feina no s'hagi de fer. I tant que s'ha de fer! Però no crec que la feina dels polítics municipals s'hagi de basar només en això.
De temes pendents i conflictes, sempre n'hi haurà, i més quan s'ha de pendre decisions , perquè no plou mai al gust de tothom, però no podem reduir el nostre projecte de construcció de ciutat a això, perquè correm el risc de no veure-hi més enllà del nas, avançar en la direcció equivocada i acabar amb una ciutat que s'assembli al Los Angeles de Blade Runner.
Afortunadament, crec que el sentit global de la ciutadania avança cap a la construcció conjunta, cap a la reflexió de futur i cap al manteniment i la millora dels nivell de satisfacció, il·lusió i orgull que els barcelonins i barcelonines, graciencs i gracienques, sentim pels nostres barris.

Petites grans obres

Porto ja uns quants dies anant a veure el conjunt d'obres que s'han dut a terme en el nostre districte durant el darrer any i és evident que la transformació dels nostres barris ha sigut força important. Avui, però, estic francament content. Avui, he estat veient les obres dutes a terme en el barri del Coll.
Tots coneixement la dificultat a l'hora de moure's en un barri on pràcticament la totalitat del seu territori està en pendent, i aquesta dificultat es torna una barrera quan es tenen problemes de mobilitat. En qualsevol cas, el Coll, serà en breu una mica més accessible. Amb la Llei de barris, s'han pogut possar moltes baranes, que ajuden a persones grans a poder-se bellugar autònomament,però per mi, la joia de la corona són les escales mecàniques. En breu entraran en funcionament un parell, i sincerament, no només les trobo maques, sinó que ajudaran a un munt de persones a poder-se bellugar més lliurement. Són dos obres dins el conjunt d'obres de la ciutat de Barcelona, potser petites - no pel seu cost, què és elevat, sinó perquè dos dins d'un conjunt gran poden semblar poc - però per mi i pels veïns del Coll, crec poder assegurar, sense tenir por a equivocar-me, que són dues grans obres .

La dignitat de Catalunya

Iniciativa històrica!. Em sumo a l'editorial dels 12 diaris que han publicat el text "La dignitat de Catalunya".
L'editorial diu:

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.
L’expectació és alta
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Senyals "interessants"

L’altre dia parlant amb un grup d'amics els hi explicava la colla d’equipaments i d’espais interès que hi ha al Districte de Gràcia, que si el Cap, que si l’Espai Jove, el Casal Cardener, el Centre Cívic del Coll, la Violeta, etc - crec que deixaran de ser amics meus :) - però em vaig quedar de pedra quan em van preguntar on era la Violeta.
Crec que sovint, a la nostra ciutat convivim amb un conjunt d’espais que són molt potents i que no tenim coneixement ni del que fan ni on són ubicats. El primer pas per apropar-nos-hi és saber on són, i a partir d’aquí tot ve rodat.
És per això que des de fa un parell de dies el districte de Gràcia ja compta amb una nova senyalització per vianants que indica les destinacions d’espais d’interès ciutadà. Us adjunto la fotografia del que hi ha a la plaça de la Vila, en són un total de 32 punts amb 114 senyalitzacions. Estan ubicats en aquells carrers amb més moviment i prop de les parades de transport públic.
Crec que amb això, la pròxima vegada que quedi amb els meus amics, ningú tindrà dubtes d’on cau la Violeta, o potser si, sempre n’hi ha de despitats!