Berlusconi,Veltroni?

Per si algun lector no ho sabia, jo també sóc Italià. No he fet mai un seguiment exhaustiu de la política italiana. Sempre l'he contemplat des de la llunyania i he tingut la sensació que la barrera que separa la política de la religió és molt difusa. A Itàlia, l'església, és un simbol nacional, per tant, no és extrany que certes opcions polítiques siguin millor vistes a priori.

En qualsevol cas, a hores d'ara tot sembla indicar que en Berlusconi s'ha sortit amb la seva i a Itàlia tornarà a governar la dreta. Aquest no és pas un cas aïllat a Europa, a França tenim en Sarcozy, a Alemanya la Merkel i ja veurem que acaba passant al Regne Unit.

Demogràficament a Itàlia, tal i com a Espanya, França o Alemanya, la classe mitja-treballadora és la més nombrosa. Per tant, esdevé cavall de batalla a l'hora de guanyar unes eleccions, el seu vot, decanta la balança. Com pot ser doncs, que acabin decatant-se cap a una opció que va en contra dels seus propis interessos?. Us recomano fermament el llibre “No pienses en un Elefante”, on l'expert lingüista Lakoff, ens explica com la dreta ha sigut capaç d'utilitzar el lleguatge per tal de comunicar el seus valors associant-los a estructures mentals que tots, en diferent grau, portem a dins. És a dir, el discurs de la dreta, triomfa, malgrat les polítiques en contra dels interesos de la gran part de la societat que s'acaben duent a terme, o és beneficiós per la classe mitja-treballadora baixar l'impost sobre societats i augmentar l'IVA com va fer l'Angela Merkel?.

En qualsevol cas, em pregunto, quan l'esquerra europea, incloent-hi l'espanyola, serà capaç de sortir de l'estat letàrgic en el que es troba i elaborar un discurs entenedor sense caure en la trampa de sortir a la defensiva cada vegada que la dreta es pronuncia des dels seus valors. Cal un periode de reflexió, i no en tinc cap dubte que hi serà, esperem però, que no es produeixi quan s'hagin perdut pel camí gran part de les conquestes socials assolides en el segle XX.