Sobre el debat dels pressupostos de ciutat

Un dels temes més importants que es va portar a consideració del ple municipal va ser la proposta dels pressupostos de Barcelona per part del govern.

Un pressupost és una eina molt important on queden dibuixades les prioritats polítiques. On s'ha de pendre decisions. Tanmateix, a l'hora de parlar de pressupostos, també s'ha de tenir en compte la fiscalitat, que determina la part dels ingressos i com aquests són obtinguts.

Val a dir que Gràcia, no té un pressupost a part. El pressupost de Gràcia forma part dels pressupostos de ciutat, i bàsicament, quan parlem de pressupostos de Gràcia parlem d'aquells recursos propis del districte, que són una molt petita part del conjunt de recursos de ciutat que acaba gestionant directament el districte. Així doncs, els recursos que tenen un impacte sobre territori provenen majoritàriament de les àrees de ciutat, per això és convenient centrar el debat i diferenciar les coses.

Així doncs, respecte a la part del pressupost que parla de la proposta dels recursos propis del districte, nosaltres veiem una clara inèrcia respecte les bases del govern Espriu. S'augmenta la despesa social, donat al fet que hi ha una nou centre de serveis socials que va entrar en funcionament cap al setembre. Hi ha una reducció de la despesa corrent, perquè ens entenem, el cost de mantenir l'activitat ordinària del districte, tot retallant en algun programa, com la caiguda del 14% en foment i promoció de la pràctica esportiva (amb un impacte directe sobre la gestió del llac de la creueta del Coll) o la caiguda de subvencions per la gestió de centre cívics d'un 9%.

En qualsevol cas, veiem una clara inèrcia en la gestió dels recursos propis del districte, i de fet, la inèrcia és tal que fins i tot l'actual equip de govern va copiar els comentaris polítics que resumien el pressupost per cada capítol dels pressupostos de l'anterior any.

Tot i així, el que informàvem favorablement, no era el pressupost propi de Gràcia, sinó el de Barcelona , i en aquest sentit, pensant en Barcelona i en Gràcia, vam votar-hi en contra.

I no vam donar recolzament per tres grans motius:

1. Perquè no compartim les formes.
2. perquè discrepem en continguts.
3. perquè no volem avalar la intencionalitat que la proposta pressupostària emana.

Respecte a les formes, nosaltres no podem donar recolzament a un pressupost que ha estat negociat amb exclusivitat amb el PP excloent el reste de forces polítiques. Creiem fermament que un govern, i més en temps de crisis, hauria de tenir la voluntat de buscar el màxim de consens possible. Aquesta exclusivitat ha exclòs els grups polítics del PSC, d'ICVEUIA i d'ERC del proces de negociació; proces, que ha estat poc transparent, amb dificultat per part dels grups per tal d'obtenir la informació, tant a ciutat, com al districte de Gràcia.

L'exclusivitat i l'exclusió ha estat de tal magnitud que ni tan sols van preguntar el sentit del vot al grup municipal socialista abans del plenari.

Respecte als continguts, clar i ras: és excessiva la caiguda d'un 40% de les inversions de la ciutat. No entendre que la iniciativa privada per si sola no podrà dibuixar el camí de sortida de la crisis i que cal una empenta decidida per part de l'administració, és un gran error.

Tanmateix, la inèrcia que funciona al districte, no funciona a ciutat. Si no hi ha lideratge polític que vetlli per allò que és necessari pel districte, interpel·lant les àrees de ciutat, el més probable es que no s'inverteixi el que correspondria seguint les bases establertes pel govern Espriu. Veiem una manca d'ambició per poder dur a terme projectes tant importants com la transformació de Vallcarca, el 14A, els tres Turons, la transformació de travessera de dalt, etc...

No creiem tampoc que, en temps de crisis, es pugui renunciar a ingressos. Creiem que la proposta pressupostària es regressiva, ja que renuncia a ingressos, i va en detriment de la qualitat del serveis públics que tant de temps ha costat construir a la ciutat de Barcelona

I finalment, no volem avalar una intencionalitat que considerem contraproduent i temerària El govern de la ciutat, des del primer dia, ha renunciat a exigir a la generalitat que compleixi amb els compromisos adquirits amb BCN (desdient-se de les propostes d'acord votades a favor per part de CIU, això sí, abans de les eleccions!). Mostra d'això és el milió d'euros de menys que s'ha rebut per subvencionar les places d'escoles bressol a la ciutat, passant de 1800 euros per plaça a 1600. És evident que aquest milió de menys seran assumits per l'Ajuntament de Barcelona, gràcies a les bones finances del mateix. Avançar recursos a la Generalitat, segurament seria discutible, ara bè, això treu capacitat financera a BCN per poder fer el que li correspon. El problema ve, quan el govern vol disfressar això amb l'ombra d'incertesa respecte la solvència de la ciutat, sense preocupar-li els efectes que això pot tenir en el moment d'haver de demanar endeutament. I això, el grup municipal socialista no ho pot avalar.

El conjunt d'arguments del Grup Municipal Socialista , amb xifres i alternatives, es pot consultar a: http://www.jordihereu.cat/alternativa-i-al·legacions-als-pressupostos-de-trias/

En clau Graciencia, val a dir que sorpren que del conjunt de Districtes de Barcelona, Gràcia hagi estat l'únic on ha votat afirmativament el Partit Popular, a la resta de districtes s'ha abstingut. Anuncia això un pacte conservador a la ciutat amb l'epicentre conservador a Gràcia? Sincerament, jo no m'ho hagués imaginat mai!

La batalla més important del PSC és al carrer

Escrivia l'altre dia a Twitter: ' Hi ha dues coses que em fustren, 1 el fet que una gran majoria de gent pensi que el problema amb els bancs són les comissions que cobren i no pas el que fan amb els teus diners i 2 que Apple disposi de més efectiu que el govern dels EEUU'

Darrerament estic tenint força converses amb gent del meu entorn, polititzada i no tant polititzada, sobre la situació en general. Parlem sobre el 15M, sobre el PSC, sobre les retallades, etc... i el debat sempre és interessant, s'intercanvien punts de vista, opinions, s'entra en contradiccions, etc.. és per mi, molt enriquidor.

En l'anàlisis, hi ha un punt en comú respecte la diagnosis: qui mana és el caler!

Està clar que per real decret el capital no canviarà de mans (d'unes poques a moltes). Si que és cert que hi poden haver-hi certes legislacions que ajudin a redistribuir molt millor la riquesa, però cal tenir clar que si el marc en el que es mou el capital és global, la legislació per ajudar a redistribuir millor la riquesa també ha d'ésser creada i executada des d'aquest mateix marc. Tanmateix, la decisió individual sobre els nostres hàbits de consum, també determina en una part importantíssima, en mans de qui cau el caler.

Per tant, sempre hi ha una tema que poso sobre la taula, i aquest tema és la corresponsabilitat.

Parteixo del fet que accepto la responsabilitat que tenen els partits polítics de la situació actual – vagi per davant que no crec que sigui poca - però també pregunto quina responsabilitat individual té cadascú de nosaltres respecte la situació actual. Plantejo temes com ara si tens fons d'inversió i saps en que s'està invertint, o si saps en que inverteix el teu banc, o bé si estàs disposat a renunciar a comprar a certs establiments de moda roba nova cada temporada en benefici d'altres productes amb garantia social. Habitualment, quan trec aquesta pregunta sobre la taula haig d'agafar tota mena d'estris de protecció personal: cascs, armilles antibales, etc.... La reacció general, haig de dir que m'amoïna a la vegada que em desanima, perquè gairebé ningú accepta cap corresponsabilitat.

En qualsevol dels casos, tot això em fa reflexionar molt sobre el futur de l'esquerra, i sobre el futur del PSC. I cada cop estic més convençut que la batalla principal del PSC és al carrer. No és ni en la tria del seu primer secretari ni en la redacció de ponències polítiques infinites ni en la publicació de manifestos. La batalla l'hem de fer cadascú dels militants explicant fins la sacietat que és necessari avançar plegats per poder executar mesures efectives que tornin la democràcia als debats polítics, no als centres d'influència econòmica.

Però aquesta batalla, serà terreny abonat a la fustració si no ens autoexigim com a partit més coherència entre el que diem i fem. Debatre sobre la corresponsabilitat serà impossible si dins del que són les nostres pròpies eines no exercim polítiques que evidenciïn els nostres propis valors. Això és el que ens donaria la legitimitat per engegar el debat de la corresponsabilitat, un debat que des del meu punt de vista és importantíssim a l'hora de plantejar nou horitzons de futur i avançar cap a on decidim sense posar en risc la pau social.