viernes, 27 de abril de 2007

Per mi, aquest Estatut, val la pena

Admiro en Maragall. És un polític de cap a peus, amb una talla intel·lectual a l’alçada dels polítics que van ajudar a dur el país cap a la república. A més a més, és un personatge carismàtic i entranyable. Si em permeteu una petita llicència, jo compararia la figura pública d’en Maragall amb la figura pública d’en Francesc Macià.

He coincidit moltes vegades amb la seva opinió, m’agrada la seva forma de fer política, el seu tarannà pròxim. Tinc molt de respecte per la figura d’en Maragall. No obstant, aquesta vegada no estic gens d’acord amb les declaracions que ha fet últimament, titllant l’esforç de la reforma estatutària com inútil.

Imagino que les declaracions són fruït del sentiment de resignació que provoca que l’Estatut ara estigui al constitucional i que qui hagi de valorar la seva constitucionalitat sigui un conjunt de persones més pròximes a la interpretació centralista i restrictiva de la constitució. No se pas com acabarà aquesta història, però el que no em sembla just és llençar la tovallola a aquestes alçades de la pel·lícula.

Jo com a català assumeixo aquest Estatut, i com a socialista no llençaré pas la tovallola. Es retocarà més o menys, però estic segur que en cap cas es podran rebaixar les cotes d’autogovern que ens dóna l'actual Estatut, que va ser referendat possitivament pels catalans.

jueves, 19 de abril de 2007

L'Espanyol més trascendent de la història

Homòlogament al que va passar a Portugal, hi ha una cadena de televisió que està buscant l’espanyol més transcendent de la història.

Avui, en aquesta mateixa televisió he vist la proposta d’un candidat: el dictador Francisco Franco.

Com algú es pot qüestionar si cal o no cal tirar endavant la llei de la memòria històrica? L’hem de tirar endavant amb urgència, des de la responsabilitat, però amb molta urgència, perquè si no el que s’aconseguirà és que algú en el futur tiri endavant la llei de la nostàlgia històrica!!

jueves, 12 de abril de 2007

Hipòcrites, mentiders o gent amb falta d’ètica

Segons la wikipedia, la hipocresía “es el acto de fingir que se tienen cualidades, ideas y sentimientos que en realidad no se tienen. La palabra proviene del latín tardío hypocrisis y del griego hypokrisis, que significan acción de desempeñar un papel”.

Reconec que tinc un problema, no puc amb la gent hipòcrita. Potser és degut a que sóc massa impulsiu i em costa aparentar, fer veure o desenvolupar un paper que no és el què en un determinat moment sento. Tanmateix, em costa desvincular la hipocresia de l’ètica. Per mi, ser hipòcrita és equivalent a no tenir ètica, o tenir-la pels terres. Ni tan sols em resulta justificable en casos on un es troba entre l’espasa i la paret.

La hipocresia és a més a més un eufemisme de mentida sumant-li una dosis de mala baba. Puc entendre les mentides piadoses, puc entendre que no es perfilin els detalls dels fets per tal d’intentar amagar el que realment és important, però no puc amb les mentides malintencionades.

És per això que de la gent hipòcrita, amb falta d’ètica o mentiders no n’espero res, ni tan sols un “perdó”. Com deia al principi, em costa acceptar la gent hipòcrita, però crec que canviaré de tàctica, i a partir d’ara em comprometo a lluitar contra la hipocresia amb la indiferència. Algú més s’apunta al compromís?