miércoles, 10 de agosto de 2011

La batalla més important del PSC és al carrer


Escrivia l'altre dia a Twitter: ' Hi ha dues coses que em fustren, 1 el fet que una gran majoria de gent pensi que el problema amb els bancs són les comissions que cobren i no pas el que fan amb els teus diners i 2 que Apple disposi de més efectiu que el govern dels EEUU'

Darrerament estic tenint força converses amb gent del meu entorn, polititzada i no tant polititzada, sobre la situació en general. Parlem sobre el 15M, sobre el PSC, sobre les retallades, etc... i el debat sempre és interessant, s'intercanvien punts de vista, opinions, s'entra en contradiccions, etc.. és per mi, molt enriquidor.

En l'anàlisis, hi ha un punt en comú respecte la diagnosis: qui mana és el caler!

Està clar que per real decret el capital no canviarà de mans (d'unes poques a moltes). Si que és cert que hi poden haver-hi certes legislacions que ajudin a redistribuir molt millor la riquesa, però cal tenir clar que si el marc en el que es mou el capital és global, la legislació per ajudar a redistribuir millor la riquesa també ha d'ésser creada i executada des d'aquest mateix marc. Tanmateix, la decisió individual sobre els nostres hàbits de consum, també determina en una part importantíssima, en mans de qui cau el caler.

Per tant, sempre hi ha una tema que poso sobre la taula, i aquest tema és la corresponsabilitat.

Parteixo del fet que accepto la responsabilitat que tenen els partits polítics de la situació actual – vagi per davant que no crec que sigui poca - però també pregunto quina responsabilitat individual té cadascú de nosaltres respecte la situació actual. Plantejo temes com ara si tens fons d'inversió i saps en que s'està invertint, o si saps en que inverteix el teu banc, o bé si estàs disposat a renunciar a comprar a certs establiments de moda roba nova cada temporada en benefici d'altres productes amb garantia social. Habitualment, quan trec aquesta pregunta sobre la taula haig d'agafar tota mena d'estris de protecció personal: cascs, armilles antibales, etc.... La reacció general, haig de dir que m'amoïna a la vegada que em desanima, perquè gairebé ningú accepta cap corresponsabilitat.

En qualsevol dels casos, tot això em fa reflexionar molt sobre el futur de l'esquerra, i sobre el futur del PSC. I cada cop estic més convençut que la batalla principal del PSC és al carrer. No és ni en la tria del seu primer secretari ni en la redacció de ponències polítiques infinites ni en la publicació de manifestos. La batalla l'hem de fer cadascú dels militants explicant fins la sacietat que és necessari avançar plegats per poder executar mesures efectives que tornin la democràcia als debats polítics, no als centres d'influència econòmica.

Però aquesta batalla, serà terreny abonat a la fustració si no ens autoexigim com a partit més coherència entre el que diem i fem. Debatre sobre la corresponsabilitat serà impossible si dins del que són les nostres pròpies eines no exercim polítiques que evidenciïn els nostres propis valors. Això és el que ens donaria la legitimitat per engegar el debat de la corresponsabilitat, un debat que des del meu punt de vista és importantíssim a l'hora de plantejar nou horitzons de futur i avançar cap a on decidim sense posar en risc la pau social.