El "plante" d'ERC

Sembla ser que el “plante” d’ERC a la coalició de govern de Barcelona és real, que no és pas part de la seva tàctica per intentar pressionar el PSC, i que tenen coll avall fer d’oposició. Tanmateix, si la intenció del seu anunci era alguna altra, el ressò mediàtic ha estat tan gran que un canvi de posició li restaria, públicament, la ja mermada credibilitat que té.

Crec que la decisió d’ERC, totalment legítima, ha estat presa després de fer un anàlisis en clau nacional, doncs resulta evident que en clau municipal el pacte d’esquerres no els hi ha estat desfavorable, sinó més aviat el contrari. A l’exemple de Barcelona ens trobem que van començar amb 2 regidors, i ara tenen el doble. Al meu parer, les pressions internes de l’independentisme més radical han estat massa grans, i han passat per sobre la vocació de govern que ERC sempre ha dit que té. S’oblide, però, què hi ha molts votants d’ERC que sí estan a favor d’un govern amb les forces d’esquerra, a Barcelona, els que els han donat 4 regidors (més dels vots que han perdut). Crec doncs, que els equilibris interns, els han dut a prendre aquesta equivocada decisió.

La posició del govern de Barcelona, quedarà molt afeblida. 19 regidors de CIU + PP en vers els 18 regidors de PSC + IC (si no hi ha cap sorpresa per part de IC). A mi, el què més m’amoïna és quin tipus d’oposició exercirà ERC al govern de la ciutat. En Àlex Lopez venia a dir l’altre dia que són una força democràtica responsable i que la situació en que queda l’ajuntament no conduirà a una paràlisis en l’acció de govern. Espero, de tot cor, que sigui així, perquè Barcelona no es pot permetre més endarreriments en infraestructures, perquè els ciutadans es mereixen que la ciutat tiri endavant, perquè els barcelonins i barcelonines ens han dit entre d’altres coses que no volen la “bronca” per la “bronca”.

A Gràcia, la bona noticia és què en Guillem Espriu té tots els números per ser regidor del districte. Tampoc ho tindrà fàcil, doncs PSC + IC sumen només un conseller més que CIU i serà necessària la col·laboració de totes les forces polítiques per tirar endavant els projectes del Districte.

Es presenta un mandat dur, que anirà bé en funció de la responsabilitat que demostrin les forces polítiques. Per començar, es podrien possar d'acord en adoptar un pla de mesures enfocades a afavorir la participació i la implicació ciutadana en la construcció de la Barcelona del segle XXI. No sé pas si aquesta serà una prioritat, però ara bé, fora bo que ho fos i que a més a més s'arribés a un pacte prou ampli. Per això però, ens caldrà esperar a que es constitueixi el govern. Tenim per davant, una legislatura complicada però emocionant.

Guillem Espriu ja és regidor.

Felicitats Guillem, després de molt d'esforç, finalment seràs regidor!
Tens tota la meva confiança, i m'atreviria a dir, que també tens la de l'agrupació!
Sé, que seràs bon regidor i que no ens decepcionaràs!
Ara, a treballar!!
Endavant Guillem!!

Guillem Espriu regidor, Jordi Hereu alcalde

Arribem al final de campanya, ara la ciutadania ha de triar el seu alcalde.
Cal fer Gràcia forta, cal fer Barcelona forta. Ara toca apostar per qui creu en Barcelona i el seu potencial i no pas per qui veu Barcelona com un pastís de poder a repartir. Jordi Hereu o Xavier Trias. Socialisme o Capitalisme. Progrés o regressió.

A Barcelona li cal un lideratge des de les esquerres que cohesioni socialment la ciutat. A Barcelona li calen noves idees, a Barcelona li cal progrés.

Ara més que mai, Guillem Espriu regidor de Gràcia i Jordi Hereu alcalde de Barcelona, i per què això passi, cal que guanyi amb contundència el PSC.

Vota PSC, vota en Jordi, vota en Guillem Espriu.

Setmana de campanya intensa.

Dijous va haver-hi l’acte central de Gràcia a la biblioteca Jaume Fuster. En Guillem Espriu, futur regidor de Gràcia, ens va explicar que durant aquest darrers 4 anys a Gràcia s’ha viscut del llegat d’en Ferran Mascarell. Certament, aquesta afirmació té un punt d’autocrítica, però dona a entendre moltes de les coses que han passat –o que no han passat- al districte durant aquests darrers quatre anys durant els quals la regidoria, i la decisió final, era a mans d’ERC. En Guillem també ens va explicar la voluntat dels socialistes de Gràcia de voler que la ciutat de Barcelona sigui com el nostre barri.

Després va intervenir en Jordi Hereu per explicar les propostes per Gràcia. Va fer un discurs de barri impressionant, i va constatar que malgrat que va exercir de president del Consell només durant 3 mesos, aquests els va viure amb intensitat. Va ser capaç d’entendre quins són els punts forts de Gràcia a la vegada que va identificar els punts febles on l’ajuntament ha de fer tot el que estigui a les seves mans per enfortir-los. Així doncs, va dir que lluitaria per dotar de sostre totes aquelles entitats que tenen problemes per tenir-ne.

Dissabte al matí vàrem fer taules als mercats. En Jordi Hereu agrada a la gent, i el programa dels socialistes convenç. No és d’estranyar, ja que va ser també fruit d’un procés participatiu amb les entitats. Hi havia força gent encuriosida per conèixer les propostes.

Dissabte a la tarda vàrem fer un acte al Passeig de Sant Joan. Llàstima de la pluja, que va fer marxar el grup d’animació abans d’hora. No obstant se’ns van apropar moltes persones, i a part del programa i de solucionar dubtes, es van poder endolcir la tarda amb un vas de xocolata desfeta.

Arribem a la recta final, diumenge hi haurà les eleccions, i esperem treure bons resultats a Barcelona i a Gràcia, per una Barcelona forta, es necessita una Gràcia forta i viceversa. I per enfortir Gràcia cal votar l’esquerra que lidera, l’esquerra que té noves idees, l’esquerra que aporta a aquestes eleccions un veritable equip nou, aquesta esquerra és el PSC.

27 de maig, Guillem Espriu, regidor de Gràcia

Dijous passat va començar, oficialment, la campanya electoral que durà l’agrupació a tenir un regidor de districte gracienc i socialista, en Guillem Espriu. El futur alcade, Jordi Hereu, va fer una presentació dels tres eixos bàsics sobre els quals es basaran les nostres propostes: cohesió social, creativitat i compromís. El nostre primer secretari i futur regidor ens va dirigir una carta, la podeu llegir al seu blog.

Dissabte al matí, l’agrupació es va possar mans a l’obra, de fet ja fa mesos que hi som, però ara es quan serem més visibles. Vam montar parades amb informació sobre el nostre programa. Vam ser presents al carrer Astúries, al passeig de Sant Joan, als Santuaris, on vam comptar amb la presència de la candidata número 3, Gemma Mubrú, i vam haver d’anul·lar la parada de la biblioteca Jaume Fuster a causa de la manifestació ocupa en protesta contra les desocupacions degudes l’acció de l’ajuntament. No ens podran pas acusar de paràlisi, com els darrers anys de CiU a la Generalitat.

El mateix dissabte a la tarda, les Joventuts Socialistes de Barcelona vam organitzar el nostre acte central amb la futura regidora, Sara Jaurrieta, l’alcalde i la nostra aposta: Bàrbara Baigol. La Bàrbara va explicar les propostes realistes del nostre programa electoral i va posar en dubte la veracitat de propostes com les d’en Xavier Tries que va prometre 10.000 habitatges a la Barceloneta. Tanmateix, la candidata Bàrbara, va posar de relleu que el nostre pograma no contempla la creació de guetos i que la joventut hem de viure per tot Barcelona i no només en una certa àrea.

Comencen a sorgir les propostes, es comença a veure qui té propostes i a més a més assenyades, i qui no en té i promet la lluna en un cove. Els socialistes catalans creiem en el nostre programa, que és l’eix vertebrador de la nostra política durant els anys de mandat. Als Socialistes, el programa ens serveix per construir i transformar la ciutat, d’aquí les nostres propostes, que vénen treballades amb anterioritat i que no són fruit de l’espontaneïtat amb l’objectiu d’arreplegar vots al preu que sigui.

Són molts els motius pels quals s’ha de votar el PSC, s’ha de votar per en Guillem i s’ha de fer que en Jordi Hereu governi Barcelona. Al blog de la Dolors Gonzalez podreu anar-hi llegint cada dia un motiu.

El 27 de Maig, que ningú parli per tú, vota el PSC

La reivindicació ha de continuar

Aquesta setmana que ja s’està acabant, ha estat una setmana amb pont, aprofitada per molta gent per descansar i fer una escapadeta. Segurament, a principis de 1900 aquesta escapadeta no hagués estat possible, per tres motius: perquè no haguéssim tingut festa l’1 de maig, perquè tampoc haguéssim pogut demanar un dia de pont a la feina, i perquè no hauríem tingut prou capacitat econòmica com per poder marxar de pont.

Afortunadament, la societat ha evolucionat i en matèria laboral no ens trobem en la mateixa situació que el 1900. Sovint s’oblida la feina que han fet els sindicats per aconseguir un modus vivendi que, donada la normalitat que se li atribueix, ha passat de ser quelcom excepcional a convertir-se en quotidià. Tanmateix, a causa de les fites aconseguides pels sindicats ens oblidem de la nostra condició d’obrers. Podrem marxar de cap de setmana, podrem demanar festa a la feina, però seguim sent obrers del segle XXI, amb un estàndard de vida acceptable, però no ens enganyem, existeix encara una clara diferència entre empresaris i treballadors que va més enllà de l’esforç que es fa a la feina.

Crec que per la poca consciència d’obrer, molta gent no se sent identificada amb les reivindicacions de l’1 de maig. Aquest 1 de maig, la manifestació anava encapçalada pel lema: "per la igualtat, ocupació i salaris dignes", un lema prou encertat i totalment contextualitzable al temps que vivim avui en dia. Qualitat a la feina, igualtat d’oportunitats, dignitat en els salaris - ja n’hi ha prou de mileuristes! - i sobretot, buscar la manera que tancaments com els de Delphi no siguin un daltabaix.

Estem vivint un canvi de model productiu, i la indústria deixa pas als serveis, però en cap cas podrem canviar el sistema productiu si no es té en compte la mà d’obra. No s’ha d’anar a abaratir costos, no és l’estratègia òptima. Un canvi en el model productiu implica nous processos, per tant s’ha de formar la mà d’obra perquè pugui assumir altres tipus de tasques. A més a més, s’està escapant l’intel·lecte del país cap a altres països on la cultura de l’esforç està més establerta i on es recompensa, principalment, l’esforç.

Tenim molt a guanyar-hi, però si ho fem malament, també tenim molt a perdre-hi. És per això que, com mai, la reivindicació ha de continuar.