Aquesta setmana que ja s’està acabant, ha estat una setmana amb pont, aprofitada per molta gent per descansar i fer una escapadeta. Segurament, a principis de 1900 aquesta escapadeta no hagués estat possible, per tres motius: perquè no haguéssim tingut festa l’1 de maig, perquè tampoc haguéssim pogut demanar un dia de pont a la feina, i perquè no hauríem tingut prou capacitat econòmica com per poder marxar de pont.
Afortunadament, la societat ha evolucionat i en matèria laboral no ens trobem en la mateixa situació que el 1900. Sovint s’oblida la feina que han fet els sindicats per aconseguir un modus vivendi que, donada la normalitat que se li atribueix, ha passat de ser quelcom excepcional a convertir-se en quotidià. Tanmateix, a causa de les fites aconseguides pels sindicats ens oblidem de la nostra condició d’obrers. Podrem marxar de cap de setmana, podrem demanar festa a la feina, però seguim sent obrers del segle XXI, amb un estàndard de vida acceptable, però no ens enganyem, existeix encara una clara diferència entre empresaris i treballadors que va més enllà de l’esforç que es fa a la feina.
Crec que per la poca consciència d’obrer, molta gent no se sent identificada amb les reivindicacions de l’1 de maig. Aquest 1 de maig, la manifestació anava encapçalada pel lema: "per la igualtat, ocupació i salaris dignes", un lema prou encertat i totalment contextualitzable al temps que vivim avui en dia. Qualitat a la feina, igualtat d’oportunitats, dignitat en els salaris - ja n’hi ha prou de mileuristes! - i sobretot, buscar la manera que tancaments com els de Delphi no siguin un daltabaix.
Estem vivint un canvi de model productiu, i la indústria deixa pas als serveis, però en cap cas podrem canviar el sistema productiu si no es té en compte la mà d’obra. No s’ha d’anar a abaratir costos, no és l’estratègia òptima. Un canvi en el model productiu implica nous processos, per tant s’ha de formar la mà d’obra perquè pugui assumir altres tipus de tasques. A més a més, s’està escapant l’intel·lecte del país cap a altres països on la cultura de l’esforç està més establerta i on es recompensa, principalment, l’esforç.
Tenim molt a guanyar-hi, però si ho fem malament, també tenim molt a perdre-hi. És per això que, com mai, la reivindicació ha de continuar.
Afortunadament, la societat ha evolucionat i en matèria laboral no ens trobem en la mateixa situació que el 1900. Sovint s’oblida la feina que han fet els sindicats per aconseguir un modus vivendi que, donada la normalitat que se li atribueix, ha passat de ser quelcom excepcional a convertir-se en quotidià. Tanmateix, a causa de les fites aconseguides pels sindicats ens oblidem de la nostra condició d’obrers. Podrem marxar de cap de setmana, podrem demanar festa a la feina, però seguim sent obrers del segle XXI, amb un estàndard de vida acceptable, però no ens enganyem, existeix encara una clara diferència entre empresaris i treballadors que va més enllà de l’esforç que es fa a la feina.
Crec que per la poca consciència d’obrer, molta gent no se sent identificada amb les reivindicacions de l’1 de maig. Aquest 1 de maig, la manifestació anava encapçalada pel lema: "per la igualtat, ocupació i salaris dignes", un lema prou encertat i totalment contextualitzable al temps que vivim avui en dia. Qualitat a la feina, igualtat d’oportunitats, dignitat en els salaris - ja n’hi ha prou de mileuristes! - i sobretot, buscar la manera que tancaments com els de Delphi no siguin un daltabaix.
Estem vivint un canvi de model productiu, i la indústria deixa pas als serveis, però en cap cas podrem canviar el sistema productiu si no es té en compte la mà d’obra. No s’ha d’anar a abaratir costos, no és l’estratègia òptima. Un canvi en el model productiu implica nous processos, per tant s’ha de formar la mà d’obra perquè pugui assumir altres tipus de tasques. A més a més, s’està escapant l’intel·lecte del país cap a altres països on la cultura de l’esforç està més establerta i on es recompensa, principalment, l’esforç.
Tenim molt a guanyar-hi, però si ho fem malament, també tenim molt a perdre-hi. És per això que, com mai, la reivindicació ha de continuar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario