L’allunyament de la ciutadania i la política

Fa dies que dono voltes, com qualsevol polític demòcrata, al que s’anomena allunyament de la societat civil de la política. Curiosament, l’Àgora d’aquesta setmana tractava aquest tema.

Jo, com a espectador, veia els SMS’s. Gairebé tots, perquè ens hem d’enganyar, es queixaven de la classe política i accentuaven el fet què durant el programa seguien discutint entre ells i què moltes vegades els temes que interessaven els polítics no interessaven a la ciutadania.

Avui, m’atreveixo a fer una anàlisis, no sigueu molt durs!. Des del meu punt de vista, simplificant bastant, podríem dir que existeixen dos marcs en la que l’acció política queda recollida. Així doncs, d’una banda, tenim la política que parla de grans temes sense concretar massa els detalls i d’altra banda tenim la política que acaba concretant els detalls.

Ambdues resulten igual d’importants. La primera perquè estableix una intenció política, sovint en forma de reglament, sobre el qual poder desenvolupar l’acció local. I la segona, perquè tradueix els grans temes en aspectes concrets que acaben afectant en major o menor mesura la nostra vida diària.

Moltes vegades es menysprea l’acció local, que és aquella que resulta més pròxima a la ciutadania, la qual moltes vegades no es tractada als mitjans de comunicació més generalistes, doncs les realitats locals són molt heterogènies i la seva concreció adapta diferents formes.

Per tant, existeix una exigència per part de la ciutadania de parlar i discutir més per la concreció local. Això resulta difícil de fer als mitjans de comunicació quan els representants polítics discuteixen més aviat sobre grans temes que no pas sobre la concreció específica en l’entorn de cadascú de nosaltres. Sovint, en l’intent de fer entendre les coses s’utilitzen referents per poder fer comparatives, i es cau, massa sovint, en la discussió a base de retrets.

El meu diagnòstic és clar, l’abstracció de debats polítics fa perdre molt l’interès de la ciutadania i a més a més els representants dels partits polítics quan han d’exposar les seves posicions les contraposen amb les de l’oposició en l’intent de donar una base comparativa a la ciutadania. No obstant, aquesta contraposició, acaba sent entès com una baralla on no paren d’haver-hi retrets i on no es posen temes sobre la taula.

Crec doncs, que s’hauria de fer un esforç, per part de tots els polítics, en intentar d’alguna manera utilitzar altres elements comunicatius a l’hora d’expressar les nostres intencions polítiques, procurant dotar-les d’un element de concreció per tal d’ajudar a la comprensió i relegar la utilització de la contraposició d’idees per quan no es tinguin més recursos. Val a dir, que en clau local, a Gràcia, ja es fa així!

Opinions?

Reflexions de la setmana

No sóc de fer cites sobre els llibres que un llegeix, però m'ha agradat les reflexions d'un dels protagonistes: "cuando el abismo entre ricos y pobres es grande y en medio se refugia una especie en peligro, el esnobismo es una defensa contra el terror" trist, però cert!.

D'altra banda, aquesta setmana hem dut a terme la comissió de seguretat. La Guàrdia Urbana i els Mossos d'Esquadra ens van fer una petita radiografia en termes de seguretat ciutadana que va plasmar que Gràcia segueix sent un districte força tranquil.

A més a més, aquesta setmana l'alcalde ha firmat un pacte amb el Ministeri d'Habitatge que inclou una inversió de 6,3 milions per rehabilitat habitatges a diferents districtes de Barcelona, un d'ells Gràcia. Això és una bona noticia, doncs el problema de l'habitatge és força complex i de complicada solució, no obstant, es comencen a donar passes, que si bé no són solucions estructurals, ajuden a reconduir la situació.

Carta a l'Albert

Benvolgut Albert,

Segueixo estant trist i enfadat. Avui t’hem acomiadat, però no ha estat un adéu per sempre perquè potser no hi seràs físicament però et tindrem sempre ben present.

En aquest comiat hi era tothom que hi havia de ser: gent que t’aprecia i et respecta, i no hi era qui no hi havia de ser, signe que d’alguna manera o altra també te’n vas guanyar el respecte.

Les entitats t’han retut un emotiu homenatge i han esmentat el que tots sabíem: que hauries estat un molt bon alcalde de la Vila. Tot i així, jo crec que te n’has sortit, perquè has deixat empremta en cadascun dels teus companys de l’agrupació, entre ells l'avui dia regidor Guillem i d'altres consellers, i estic convençut que treballarem per a la vila de la manera que a tu t'hauria agradat.

Penso en la gran putada, com diu la Josefina, que ens has fet. A qui trucaré ara per demanar ajut? L’última vegada que ens vam veure, vas demanar croquetes, un dels teus plats favorits, i vam parlar de tot el que significava el fet de ser conseller: saber escoltar, donar resposta, encetar iniciatives… Són els últims consells que em vas donar, i els tindré sempre presents en la meva vida política.

Albert, home de principis per davant de doctrines, persona de proximitat ni forçada ni fictícia, i vilatà que estima Gràcia i la seva gent, et tindré sempre present.

Fins sempre, amic.

Gràcia està de dol

Estic trist, molt trist i enfadat. Enfadat perquè a vegades la vida és massa curta. Albert, t’estimem.

Primera comissió d’urbanisme del mandat

Acabo d’arribar de la comissió d’urbanisme en la què jo estic com a ponent. Certament, estic força content de com ha anat. He procurat tenir en compte els bons consells de l'Albert Mussons i donar resposta a totes les preguntes que no eren estrictament tècniques (això ho feia l'Esther). Hem explicat el procés participatiu del PAM, del PAD i després el projecte de millora urbana amb l’obertura d’un nou carrer, la construcció d’una escola i d’una residència geriàtrica assistida a una zona de vallcarca-penitents que està cataloga com equipaments.
El projecte està força bé, perquè obre un carrer (que prou falta fa a la mobilitat de la zona) guanyem en espai verd, no costa diners a l’administració i acabem dotant d’equipaments una zona que en té mancances.

Hi ha hagut aportacions al PAD, algun que altre agraïment per haver solucionat un problema amb unes escales mecàniques, i algunes queixes/aportacions.

La pròxima en la què jo sóc el ponent, serà de seguretat el dia 6 de novembre. On coneixerem el nou cap dels mossos d’esquadra i juntament amb la guàrdia urbana informarem de com està el tema de seguretat al districte.

Aquest cap de setmana, dues de fredes i una de calenta

Començàvem el dissabte amb la trista noticia sobre la malaltia del President Pascual Maragall. Estic plenament convençut que portarà la malaltia amb la dignitat, tenacitat i fins i tot la controvèrsia a la que ens té habituats el President. Segurament, malgrat que ironitzava sobre el fet, acabarà oblidant que un dia va ser alcalde de Barcelona i ens va fer somiar a tots amb uns Jocs Olímpics, i que desprès va ser el President de Catalunya que va ajudar a avançar en el camí de l’Espanya federal liderant, indiscutiblement, la reforma estatutària, però Catalunya no l’oblidarà i quedarà escrit en tots els llibres d’història. La transcendència del personatge anirà molt més enllà què el que una malaltia vol fer oblidar.

D’altra banda, aquesta cap de setmana hi ha hagut a Europa eleccions a Polònia i a Suïssa. A Polònia, els bessons d’extrema dreta han perdut el poder, i d’això ens hem d’alegrar a tot Europa. Polònia havia adoptat la mateixa estratègia que va adoptar el govern d’Aznar en relació a la política exterior. En paraules de l’ex-president, preferien jugar a primera divisió que a segona, quan realment el que succeïa es què preferien ser els “wateboys” d’un “equip de primera”.La democràcia a vegades ha de lluitar amb les seves pròximes contradiccions, la posició dels bessons respecte Europa, és una d’aquestes contradiccions, eren Euroescèptics i feien tot el possible per desmuntar des de dins el procés d’unió Europea.

Pel que fa a Suïssa ens hauríem d’amoïnar. Un partit d’extrema dreta ha guanyat les eleccions en una campanya on el racisme i la xenofòbia han estat a l’ordre del dia. Els discursos populistes calen quan hi ha una societat que té por i viu un pseudo desconeixement del què significa la immigració. Si ve aquest grup social és el que té més risc d’exclusió, la major part d’immigrants, acaben sumant i aportant molts de factors positius a la convivència del país receptor. No obstant, els efectes positius no tenen el focus mediàtic que tenen els negatius, i segurament, els polítics no fan prou pedagogia sobre els grans beneficis de la immigració. Aquí, a Catalunya i a Espanya, hem d’anar en compte. A l’últim programa, “tengo una pregunta para usted”, en Duran i Lleida (dreta pura i dura) va mostrar la careta real i el posicionament d’Unió (per extensió de CIU) respecte a la immigració. De les seves paraules, com comenta en don-aire, se'n pot entendre fàcilment, que en Duran considera que la nostra cultura és millor. El discurs xenòfob comença amb aquestes tímides passes i el que acaba tenint ressò mediàtic és el fet d’anomenar a una persona per un altre nom que el propi.

Així doncs, aprenem de Polònia, tinguem els ulls sobre Suïssa, i fem pedagogia sobre els beneficis de la immigració, sinó acabarà sent “políticament correcte” fer afirmacions xenòfogues i racistes. A hores d’ara, la societat ha evolucionat massa com per a deixar-nos endur per discursos populistes i acabar fent passos enrera.

El vídeo del màxim representant del PP

No volia fer cap comentari sobre el vídeo NO-DO, que molt bé ha sabut classificar el vice-president de la Generalitat, però finalment no me n’he pogut estar.

És evident que hi ha una abisme ideològic entre el PP i jo, i certament, de veure’s amb els meus ulls sentirien una terrible vergonya. La delirant espiral on s’han instal•lat no té límits i el més preocupant és que només és l’inici. Dona la sensació, que tenen al cap la “reconquesta” del poder, com si d’altres èpoques es tractés, i en temps de reconquestes es fan moltes ximpleries…

Probablement, l’única cosa que provocarà aquest vídeo, és que els quatre poca-soltes de sempre facin merder el dia 12. Aquest fet, sense cap mena de dubte, serà aprofitat pel PP que ho amplificarà i maximixarà dient que aquestes coses succeeixen perquè “España se rompe” per culpa de Zapatero.

La millor resposta, des del meu punt de vista, és no caure en els debats estèrils d’exaltació de la pàtria, i seguir legislant fent polítiques socials, que al cap i a la fi, és el que roman en el temps en benefici de la societat.

El video de les JSE

Aquests dies vaig força atabalat assumint tot el que en deriva de la Conselleria de seguretat i d’urbanisme del Districte de Gràcia. Aviat faré un post una mica més extens. No obstant, no podia deixar de comentar el vídeo de les JSE on es justifica el perquè de l’assignatura Educació per a la Ciutadania.

Què cadascú li posi el qualificatiu que vulgui, jo m’he rigut una estona. No obstant, sense que enlloc s’esmenti les preferències polítiques dels participants, n’hi ha hagut uns que s’han sentit identificats... si ells diuen que són així, ens ho haurem de creure!.

En qualsevol cas, jo ho tinc força clar: sí a l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania.

Ja ens hem constituït

Després d’unes mini-vacancetes de blog, torno amb força per explicar-vos una mica l’actualitat política del Districte de Gràcia.
Ahir a la tarda, es va constituir el Consell de Districte de Gràcia. Hi havia força cares noves, la meva entre elles. Sembla prou clar que una nova generació política està agafant les regnes.

Aquest mandat és atípic pel que fa a Gràcia, ja que el govern no té majoria, no obstant, som plenament conscients de la situació i farem del diàleg i el consens una eina, dues de les característiques més representatives de l’actual Regidor. Això, sumat a la responsabilitat que exerciran totes les forces polítiques del Districte, farà que les coses surtin endavant. De fet, ahir a la tarda es va poder constatar aquesta manera de fer, amb l’elecció del President del Consell per 15 vots a favor i dos en blanc.

Tenim molts de reptes sobre la taula. Jo i els meus companys els hi farem front amb molta il·lusió i amb la màxima responsabilitat, i de ben segur que juntament amb els veïns i veïnes, acabarem transformant aquests reptes en oportunitats pel Districte.

Homenatge a l'Albert

Aquests dies de festa, he pogut constatar l’apreci i el respecte que desperta el conseller Albert Musons. Aquí teniu una petita mostra d’un dels molts homenatges (el de les colles de cultura) que va rebre en Musons durant les festes. Algú deia que els polítics i la política s’allunya de la ciutadania, a Gràcia tenim un cas on es demostra que això no ha de ser pas així!.

Les Festes de Gràcia del 2007 ja han començat

No me n'he pogut estar I abans del que vaig dir penjo un “post”. Ja han començat les festes de gràcia!

Ahir a la tarda el secretari general de la UGT va fer el pregó, alçant força el to de veu, i les festes es van donar per iniciades.

Jo, juntament amb l’Alícia, la Míriam, la Neus, el Pepe, l'Albert i en Borja, vam viure per primera vegada la festa d'una manera diferent: vam donar un cop de mà a ajudar a muntar el carrer Bruniquer. L’Alícia i jo ens hem quedat fins les 9.30 del matí, hi havia un titella que es resistia. Ara el carrer ja llueix, i per a que ho pugueu gaudir vosaltres us penjo una foto del carrer Bruniquer.

Tancat per vacances!

Aquest blog romandrà tancat per vacances, fins el dia 21 d'agost.
Bé, potser no me'n puc estar i escric alguna cosa abans! :). No us oblideu de visitar Gràcia durant les Festes!
Bones vacances, a totes i tots!

L'hora de les responsabilitats.

Us recomano llegir l'article de l'Oriol Bartomeus, entre dos focs, publicat al diari avui.
Unes reflexions, des del meu punt de vista, molt encertades i que comparteixo al 100%.

Gràcia a les fosques

Sí, jo sóc dels pocs pringats que a hores d’ara encara no té llum. Aprofito una estoneta de pausa a la feina, per penjar unes petites notes sobre l’apagada de llum.

Certament, estic indignat. En alguna portada de diari deia “el cabreig”. El cert és que no pot ser què no existeixi cap pla de contingència capaç de garantir el subministrament elèctric en un temps raonable per molt greu que hagi pogut ser l’avaria.

Molta gent responsabilitza dels fets al govern: l’Ajuntament, la Generalitat, o el Govern Central. L’oposició ha fet un us totalment partidista, electoralista i irresponsable de l’incident. Sembla ser evident que si un cable de no sé quants volts cau, no serà perquè la infraestructura estigui molt ben mantinguda!, no obstant, senyors del PP, senyors de CIU saben vostè el que significa un mercat lliure? Com poden tenir la santíssima barra d’acusar el govern de no intervenir!. Recordo algun comentari del PP en contra de l’estatut perquè el titllava d’intervencionista...

Ahir a la tarda, en les declaracions de la Imma Mayol es podia percebre la sensació d’impotència de l’administració a l’hora de demanar responsabilitats a les empreses PRIVADES que gestionen tant la infraestructura com la generació de corrent. Als anomenats “lliberals”, que s’apuntin les conseqüències del lliure mercat en sectors estratègics.

Gràcia es mou

Diuen que el que és important és que parlin de tu, però si a més a més ho fan de manera positiva, llavors ja és la "hòstia". Avui llegia a la Tortuga un article sobre la "crisi" que ha viscut el carrer Progrés amb el seu local social, i la possibilitat que el carrer no fes festa Major. Aquest article explicava la resolució positiva de la crisi i posava especial èmfasi en el paper crucial que ha tingut la nova consellera tècnica de districte, Iolanda Collboni.

La Iolanda és una persona més, de d'excepcional equip de treball del que s'ha envoltat el regidor de Gràcia, Guillem Espriu. Aquesta afirmació, venint de mi, pot semblar prepotent - ja que sortosament, jo en formo part - però els que em coneixeu sabeu que dic les coses tal i com les penso tant si són bones, com dolentes.

A més a més, s'ha anunciat aquesta setmana que el proper pregoner de la Festa Major serà el Josep Maria Álvarez, secretari general d'UGT. Em sembla una opció més que encertada. Gràcia ha estat històricament un barri de gent humil i treballadora, i qui millor que el màxim representat d'una organització sindical per fer el pregó!

Gràcia es mou, i tot sembla indicar que ho fa en bona direcció. Una nova forma de fer política ha arribat a casa nostra, i les primeres mostres ja es comencen a percebre. Que orgullós que estic de ser del PSC de Gràcia!!

He estat triat com a conseller de districte

Una de les iniciatives impulsades en el mandat anterior era la de fer el nombre de consellers proporcional a la quantitat de població que viu en un districte, ja que és prou coherent pensar que un districte amb un nombre de ciutadans significativament més alt que un altre necessitarà de més representants polítics per poder dur a bon terme l'acció a un territori.

D’aquest fet es deriva, a casa nostra, a Gràcia, que en aquest mandat les ciutadanes i els ciutadans disposaran de dos consellers o conselleres més que, per la llei electoral, seran representants del PSC i CIU.

A l’agrupació s’havien triat ja 4 consellers, i ara tocava triar-ne un altre. Aquest cinquè conseller serè jo mateix. No us podeu arribar a imaginar la il·lusió que em fa. Crec en el projecte que els socialistes i les socialiestes de gràcia estem duent a terme, crec en la política desenvolupada per en Jordi Hereu a Barcelona i en Guillem Espriu a Gràcia. Crec fermament en els valors del socialisme com a punt de partida per transformar la societat. Espero ser un bon conseller. Quan vaig dirigir-me a l’assemblea per presentar la meva candidatura, vaig dir que això ho podré valorar si al final del mandat les veïnes i els veïns de la vila m’aprecien i em respecten una centèsima part del que admiren i respecten l’Albert Musons.

En un post anterior demanava als nous consellers i conselleres que prenguessin nota de la manera de fer política de l’Albert: els principis per davant de doctrines, proximitat ni forçada ni fictícia, i un profund amor per Gràcia i per la seva gent.

Em comprometo, doncs, a tenir sempre present aquests tres aspectes a l’hora de fer política pel districte de Gràcia.

Moltes gràcies a tots i totes. I ara... a treballar!

Europa és unió social

“Europa és unió social” és el títol més succint alhora que explicatiu que se’m passa pel cap per tal de poder explicar una mica quina és la sensació que en trec desprès de viure en primera persona l’experiència de visita al parlament Europeu.

Pot semblar un títol trivial -si parlem d’unió Europea és obvi que ha de ser unió- però crec convenient remarcar el sentit social del projecte d’unificació Europea, que no uniformitzador. I crec que és important remarcar el caràcter social de la Unió Europea, perquè sovint pot semblar que Europa es mou únicament per interessos econòmics, quan realment no és així.

Hi ha parlamentaris Europeus, com poden ser la Maria Badia, en Raimon Obiols, o en Miguel Ángel, que treballen diàriament amb l'objectiu d'anar avançant en la construcció europea. Euro diputats, que tenen sempre present que el més important són les persones independent del seu país de procedència. I és en aquest punt on entra a joc la imaginació i l’experiència adquirida pels nostres parlamentaris, que no defalleixen a l’hora de proposar iniciatives amb un fort component social aprofitant el marge de maniobra que dona el món global i l’economia. L’economia no ha d’estar renyida amb la societat i viceversa. La feina que fan els nostres europarlamentaris n’és un clar exemple.

La situació actual a Europa no és fàcil. Tenim un reglament basat en unes precondicions donades que potser eren prou bones quan eren 6 els estats membres de la Unió, no obstant el nombre d’estats membres ha crescut, i les regles haurien de canviar per tal de poder tenir una veu significativa i única en el context internacional que ens condueix la societat del segle XXI. Resulta complicat avançar quan existeixen certs governs que entenen Europa com un sac sense fons on moltes vegades les reunions poden començar amb un “que hi ha d'allò meu?”. És per això, que convé, i cal trobar els mecanismes necessaris per poder superar certs obstacles en la construcció social europea. El defallit intent de constitució europea ve provocat per un munt de variables força complicades de determinar i explicar, no obstant, el nou tractat, amb un clara reforma dels òrgans de govern Europeus, es presenta com la millor via donat les reticències i estratègies incoherents que alguns dels governs europeus duen a terme en el si d’Europa.

El camí no és fàcil, però tampoc és impossible. Desprès d’aquesta visita, tinc plena confiança en la feina que fan els nostres europarlamentaris, i entenc que la construcció d’Europa va més enllà de si s’és de dretes o si s’és d’esquerres. El projecte de construcció europea persegueix el benestar de la societat, i tenint en compte la història recent d'Europa, sembla que ens n'hem sortit prou bé, no ho creieu?

Europa a Gràcia

Ja som aquí... i com que sé que no podieu esperar, aquí teniu un petita mostra del que hem vist a Brussel·les, les reflexions les deixem per més endavant, que avui estic molt cansat.

Parlament de Brussel·les

PSC Gràcia al Parlament

Raimón Obiols, Martí Grau amb companyes de l'agrupació

Maria Badia amb altes companys/es de l'agrupació

EL PSC de Gràcia va cap a Brussel·les

Doncs això, l'agrupació del PSC de gràcia marxa demà al matí, a les 6.45 cap a Brussel·les.
Esperem que estiguem prou lúcids durant el dia de demà malgrat la gran matinada.
Fotos i noticies, a la tornada!

Adèu! :D

Valors, aptituds i idees.

Formo part d’una associació d’ex-alumnes d’enginyeria que vam tenir la gran sort de poder voltar pel món i treballar a l’estranger. Gràcies a això, aquesta setmana he tingut l’oportunitat d’anar a sopar amb l’expresident Pujol. Vaig poder constatar, que malgrat la gran distància ideològica que hi ha entre alguns dels seus plantejaments i els meus, el President Pujol és als seus 77 anys una persona activa i amb la ment desperta.

El sopar centrava el tema en la deslocalització industrial. Pel President Pujol, la indústria tradicional ha de mantenir una aportació clara al PIB. Al meu entendre, no ho podrà pas fer si no en modernitza una part i es pren en serio les inversions en R+D (això ho va obviar). Com qualsevol sopar-debat, el tema va evolucionar cap a altres àrees: idioma, transició...

Un dels millors moments del sopar va ser quan va explicar-nos quins són els elements personals bàsics sobre els quals un s’ha de centrar a l’hora de tirar endavant un projecte. “Valors, aptituds i idees” va dir. Hi estic plenament d’acord. Un nou projecte només es pot tirar endavant si es tenen presents una sèrie de valors, tanmateix això ha d'anar acompanyat de les aptituds necessàries i poca cosa pots tirar endevant si no tens noves idees.

Creieu que el President Pujol haurà tingut aquesta conversa amb alguns dels dirigents de Convergència? El que està clar, es que si la hi ha tingut, no l’han escoltat.

Estem fent molt malament les coses.

Sense comentaris: http://www.20minutos.es/noticia/251327/0/salario/baja/decada/

Ja n’hi ha prou!

Fortuït, o no, el descarrilament de l’Euromed al Prat, ha tornat a posar a primera pàgina de l’actualitat el desgavell desbordant de RENFE.
Un accident, és això, un accident, no hi ha una intencionalitat, i els efectes són immesurables. No obstant, no pot ser que un accident desbordi de la manera que ha desbordat el ja precari tràfic de rodalies.

Sortosament, no sóc usuari habitual de RENFE, però conec força gent que sí que ho és. Companys de feina, que gràcies a les bones formes de la meva empresa, no es veuen obligats a recuperar de manera imminent les hores perdudes provocades pels retards constants de RENFE.

Entenc que el traspàs de la gestió de rodalies a la Generalitat, no significarà un canvi immediat, però ara hem de ser capaços d’assumir des de la primera línia el merder de RENFE, i ho hem de fer per moltíssims motius.

Primer, per complir el compromís amb la ciutadania de desplegament ràpid de l’estatut. Segon, perquè si volem un model racional de mobilitat a la ciutat, cal unes línies de rodalies com Déu mana. Tercer, perquè si entenem que el problema de l’habitatge és d’abast metropolità i no únicament urbà, cada cop hi haurà més usuaris de les línies de rodalies. Quart, perquè hem de deixar de ser d’una punyetera vegada una ciutat provinciana pel que a nivell d’infrastructures es refereix. Ens estan avisant els empresaris, Foment del treball, ens explica què és el que creuen necessari per fer més competitiva la ciutat, i se’ls ha de parar atenció, perquè una ciutat socialment justa, ha de créixer econòmicament.

Per tant, com més aviat comencem a assumir la problemàtica de RENFE, més aviat podrem donar-hi solucions! Ja n’hi ha prou!

I els flamants nous consellers del PSC seran...

Sé que molts estàveu esperant saber que ha passat a l’assemblea d’avui, sé que estàveu pendents de llegir quins seran els consellers de districte per part del PSC de Gràcia. (Només per l’expectació que vaig crear amb l’anterior post, puc entendre les 20 i pico visites que he rebut des de que vaig deixar l’intriga al cos de tots vosaltres).
Sense més dilacions, els flamants consellers del districte de Gràcia pel PSC seran: Josep Antón Vinyals, Maria Cinta Llassat, Alícia Fernández (contertúlia de radio Gràcia entre d’altres coses) i en Xavier Barberà (ex-contertuli de ràdio Gràcia). Faran una molt bona feina, n’estic ben segur.

No obstant, que a ningú se li escapi el fet de que el millor conseller que ha tingut i tindrà mai Gràcia, s’aparta de la primera fila política. L’Albert Musons, conseller de districte durant 10 anys, ha decidit no presentar-se com a conseller per donar pas a una nova generació. A mi, em dol l’ànima. L’Albert va ser la primera persona que em va començar a involucrar amb totes les activitats que muntem des de l’agrupació de Gràcia. L’Albert és una ma estesa, i té unes dots creatives que surten de límits a l’hora de buscar qualsevol excusa per dinamitzar la vida associativa del Districte. Aquest súper conseller ha aportat a la vida política de gràcia proximitat i un toc de rebel·lia típica d’un esperit jove. A mi, m’agradaria que els nous consellers prenguessin nota d’una manera de fer política que al meu parer és la correcta: els principis per davant de doctrines, proximitat ni forçada ni fictícia, i un profund amor per Gràcia i per la seva gent.

Gràcies Albert, per la teva tasca duta al districte. La societat gracienca sap de la teva vàlua, i no la deixarà perdre pas... com ja t’he dit alguna vegada, em sembla que et queden encara molts caps de setmana sense descans!!

Flamants nous consellers, ara només toca posar-se mans a la feina: endavant i bona feina!

Ja tenim regidor i alcalde.

Bé, ja tenim regidor i alcalde. En Jordi Hereu a la casa gran, en Guillem Espriu a la regidoria de Gràcia. Estic plenament convençut que en Guillem sorprendrà. Bona part de les entitats del districte ja el coneixen i saben del seu bon tarannà, però allà on en Ricard Martínez no va arribar, ell hi arribarà. En Guillem, arribarà a totes i tots. En Guillem, serà l’alcalde de Gràcia, però sense arrogància.

D’altra banda, l’equip de consellers encara no ha estat triat. El dia 20, tindrem l’assemblea on triarem els consellers... serà aquesta la última legislatura on tots els consellers es triïn a les assemblees d’agrupacions? M’agradaria dir que sí amb total seguretat, però no m’atreveixo. Qui seran els consellers? Bé, per això us haureu d’esperar a que siguin aprovats per l’assemblea.

Alcalde, regidor, ara toca posar-se mans a la feina. Enhorabona i bona feina!

El gran engany consentit per la DGT.

Ja fa 10 anyets que hom va treure’s el carnet de conduir. Recordo que en el seu moment el certificat d’aptituds que vaig haver de passar, i sobretot pagar, em va semblar que era absurd i que tenia un preu abusiu.

Deu anys més tard, el “menda lerenda” ha de renovar-se el carnet de conduir. Consulto la DGT i veig que només hi ha uns “selectes” establiments on es pot demanar el certificat que acredita que no estic malament del cap, que sento perfectament bé, que veig terriblement bé i, sobretot, que ja he acoquinat els 50 “euracos” que tal intensa revisió mèdica d’aptituds costa.

Feia temps que no em sentia tan insultat. Gràcies a Déu, no he viscut pas els anys on anar a la policia a denunciar alguna injustícia podia resultar en una nit a la garjola o una pallissa o un sentiment immens de frustració. Crec que avui he patit aquest sentiment de frustració, si vull renovar-me el carnet o pago o no mamo, i tot això passa amb el beneplàcit de la DGT, que tria el seus centres col·laboradors ( col·laborar a omplir les arques de no se sap bé qui ni ben bé el perquè). A més a més, la tramitació de la renovació ha de passar tota per Madrid: benvingut a la descentralització.

Des d’aquesta pàgina, amb l’ànim de compartir aquesta frustració, convido al govern a que revisi el funcionament de la DGT: l’anacronisme més clar que em recorda massa la manera de fer de l’administració del temps que li va tocar viure a la meva àvia.

El "plante" d'ERC

Sembla ser que el “plante” d’ERC a la coalició de govern de Barcelona és real, que no és pas part de la seva tàctica per intentar pressionar el PSC, i que tenen coll avall fer d’oposició. Tanmateix, si la intenció del seu anunci era alguna altra, el ressò mediàtic ha estat tan gran que un canvi de posició li restaria, públicament, la ja mermada credibilitat que té.

Crec que la decisió d’ERC, totalment legítima, ha estat presa després de fer un anàlisis en clau nacional, doncs resulta evident que en clau municipal el pacte d’esquerres no els hi ha estat desfavorable, sinó més aviat el contrari. A l’exemple de Barcelona ens trobem que van començar amb 2 regidors, i ara tenen el doble. Al meu parer, les pressions internes de l’independentisme més radical han estat massa grans, i han passat per sobre la vocació de govern que ERC sempre ha dit que té. S’oblide, però, què hi ha molts votants d’ERC que sí estan a favor d’un govern amb les forces d’esquerra, a Barcelona, els que els han donat 4 regidors (més dels vots que han perdut). Crec doncs, que els equilibris interns, els han dut a prendre aquesta equivocada decisió.

La posició del govern de Barcelona, quedarà molt afeblida. 19 regidors de CIU + PP en vers els 18 regidors de PSC + IC (si no hi ha cap sorpresa per part de IC). A mi, el què més m’amoïna és quin tipus d’oposició exercirà ERC al govern de la ciutat. En Àlex Lopez venia a dir l’altre dia que són una força democràtica responsable i que la situació en que queda l’ajuntament no conduirà a una paràlisis en l’acció de govern. Espero, de tot cor, que sigui així, perquè Barcelona no es pot permetre més endarreriments en infraestructures, perquè els ciutadans es mereixen que la ciutat tiri endavant, perquè els barcelonins i barcelonines ens han dit entre d’altres coses que no volen la “bronca” per la “bronca”.

A Gràcia, la bona noticia és què en Guillem Espriu té tots els números per ser regidor del districte. Tampoc ho tindrà fàcil, doncs PSC + IC sumen només un conseller més que CIU i serà necessària la col·laboració de totes les forces polítiques per tirar endavant els projectes del Districte.

Es presenta un mandat dur, que anirà bé en funció de la responsabilitat que demostrin les forces polítiques. Per començar, es podrien possar d'acord en adoptar un pla de mesures enfocades a afavorir la participació i la implicació ciutadana en la construcció de la Barcelona del segle XXI. No sé pas si aquesta serà una prioritat, però ara bé, fora bo que ho fos i que a més a més s'arribés a un pacte prou ampli. Per això però, ens caldrà esperar a que es constitueixi el govern. Tenim per davant, una legislatura complicada però emocionant.

Guillem Espriu ja és regidor.

Felicitats Guillem, després de molt d'esforç, finalment seràs regidor!
Tens tota la meva confiança, i m'atreviria a dir, que també tens la de l'agrupació!
Sé, que seràs bon regidor i que no ens decepcionaràs!
Ara, a treballar!!
Endavant Guillem!!

Guillem Espriu regidor, Jordi Hereu alcalde

Arribem al final de campanya, ara la ciutadania ha de triar el seu alcalde.
Cal fer Gràcia forta, cal fer Barcelona forta. Ara toca apostar per qui creu en Barcelona i el seu potencial i no pas per qui veu Barcelona com un pastís de poder a repartir. Jordi Hereu o Xavier Trias. Socialisme o Capitalisme. Progrés o regressió.

A Barcelona li cal un lideratge des de les esquerres que cohesioni socialment la ciutat. A Barcelona li calen noves idees, a Barcelona li cal progrés.

Ara més que mai, Guillem Espriu regidor de Gràcia i Jordi Hereu alcalde de Barcelona, i per què això passi, cal que guanyi amb contundència el PSC.

Vota PSC, vota en Jordi, vota en Guillem Espriu.

Setmana de campanya intensa.

Dijous va haver-hi l’acte central de Gràcia a la biblioteca Jaume Fuster. En Guillem Espriu, futur regidor de Gràcia, ens va explicar que durant aquest darrers 4 anys a Gràcia s’ha viscut del llegat d’en Ferran Mascarell. Certament, aquesta afirmació té un punt d’autocrítica, però dona a entendre moltes de les coses que han passat –o que no han passat- al districte durant aquests darrers quatre anys durant els quals la regidoria, i la decisió final, era a mans d’ERC. En Guillem també ens va explicar la voluntat dels socialistes de Gràcia de voler que la ciutat de Barcelona sigui com el nostre barri.

Després va intervenir en Jordi Hereu per explicar les propostes per Gràcia. Va fer un discurs de barri impressionant, i va constatar que malgrat que va exercir de president del Consell només durant 3 mesos, aquests els va viure amb intensitat. Va ser capaç d’entendre quins són els punts forts de Gràcia a la vegada que va identificar els punts febles on l’ajuntament ha de fer tot el que estigui a les seves mans per enfortir-los. Així doncs, va dir que lluitaria per dotar de sostre totes aquelles entitats que tenen problemes per tenir-ne.

Dissabte al matí vàrem fer taules als mercats. En Jordi Hereu agrada a la gent, i el programa dels socialistes convenç. No és d’estranyar, ja que va ser també fruit d’un procés participatiu amb les entitats. Hi havia força gent encuriosida per conèixer les propostes.

Dissabte a la tarda vàrem fer un acte al Passeig de Sant Joan. Llàstima de la pluja, que va fer marxar el grup d’animació abans d’hora. No obstant se’ns van apropar moltes persones, i a part del programa i de solucionar dubtes, es van poder endolcir la tarda amb un vas de xocolata desfeta.

Arribem a la recta final, diumenge hi haurà les eleccions, i esperem treure bons resultats a Barcelona i a Gràcia, per una Barcelona forta, es necessita una Gràcia forta i viceversa. I per enfortir Gràcia cal votar l’esquerra que lidera, l’esquerra que té noves idees, l’esquerra que aporta a aquestes eleccions un veritable equip nou, aquesta esquerra és el PSC.

27 de maig, Guillem Espriu, regidor de Gràcia

Dijous passat va començar, oficialment, la campanya electoral que durà l’agrupació a tenir un regidor de districte gracienc i socialista, en Guillem Espriu. El futur alcade, Jordi Hereu, va fer una presentació dels tres eixos bàsics sobre els quals es basaran les nostres propostes: cohesió social, creativitat i compromís. El nostre primer secretari i futur regidor ens va dirigir una carta, la podeu llegir al seu blog.

Dissabte al matí, l’agrupació es va possar mans a l’obra, de fet ja fa mesos que hi som, però ara es quan serem més visibles. Vam montar parades amb informació sobre el nostre programa. Vam ser presents al carrer Astúries, al passeig de Sant Joan, als Santuaris, on vam comptar amb la presència de la candidata número 3, Gemma Mubrú, i vam haver d’anul·lar la parada de la biblioteca Jaume Fuster a causa de la manifestació ocupa en protesta contra les desocupacions degudes l’acció de l’ajuntament. No ens podran pas acusar de paràlisi, com els darrers anys de CiU a la Generalitat.

El mateix dissabte a la tarda, les Joventuts Socialistes de Barcelona vam organitzar el nostre acte central amb la futura regidora, Sara Jaurrieta, l’alcalde i la nostra aposta: Bàrbara Baigol. La Bàrbara va explicar les propostes realistes del nostre programa electoral i va posar en dubte la veracitat de propostes com les d’en Xavier Tries que va prometre 10.000 habitatges a la Barceloneta. Tanmateix, la candidata Bàrbara, va posar de relleu que el nostre pograma no contempla la creació de guetos i que la joventut hem de viure per tot Barcelona i no només en una certa àrea.

Comencen a sorgir les propostes, es comença a veure qui té propostes i a més a més assenyades, i qui no en té i promet la lluna en un cove. Els socialistes catalans creiem en el nostre programa, que és l’eix vertebrador de la nostra política durant els anys de mandat. Als Socialistes, el programa ens serveix per construir i transformar la ciutat, d’aquí les nostres propostes, que vénen treballades amb anterioritat i que no són fruit de l’espontaneïtat amb l’objectiu d’arreplegar vots al preu que sigui.

Són molts els motius pels quals s’ha de votar el PSC, s’ha de votar per en Guillem i s’ha de fer que en Jordi Hereu governi Barcelona. Al blog de la Dolors Gonzalez podreu anar-hi llegint cada dia un motiu.

El 27 de Maig, que ningú parli per tú, vota el PSC

La reivindicació ha de continuar

Aquesta setmana que ja s’està acabant, ha estat una setmana amb pont, aprofitada per molta gent per descansar i fer una escapadeta. Segurament, a principis de 1900 aquesta escapadeta no hagués estat possible, per tres motius: perquè no haguéssim tingut festa l’1 de maig, perquè tampoc haguéssim pogut demanar un dia de pont a la feina, i perquè no hauríem tingut prou capacitat econòmica com per poder marxar de pont.

Afortunadament, la societat ha evolucionat i en matèria laboral no ens trobem en la mateixa situació que el 1900. Sovint s’oblida la feina que han fet els sindicats per aconseguir un modus vivendi que, donada la normalitat que se li atribueix, ha passat de ser quelcom excepcional a convertir-se en quotidià. Tanmateix, a causa de les fites aconseguides pels sindicats ens oblidem de la nostra condició d’obrers. Podrem marxar de cap de setmana, podrem demanar festa a la feina, però seguim sent obrers del segle XXI, amb un estàndard de vida acceptable, però no ens enganyem, existeix encara una clara diferència entre empresaris i treballadors que va més enllà de l’esforç que es fa a la feina.

Crec que per la poca consciència d’obrer, molta gent no se sent identificada amb les reivindicacions de l’1 de maig. Aquest 1 de maig, la manifestació anava encapçalada pel lema: "per la igualtat, ocupació i salaris dignes", un lema prou encertat i totalment contextualitzable al temps que vivim avui en dia. Qualitat a la feina, igualtat d’oportunitats, dignitat en els salaris - ja n’hi ha prou de mileuristes! - i sobretot, buscar la manera que tancaments com els de Delphi no siguin un daltabaix.

Estem vivint un canvi de model productiu, i la indústria deixa pas als serveis, però en cap cas podrem canviar el sistema productiu si no es té en compte la mà d’obra. No s’ha d’anar a abaratir costos, no és l’estratègia òptima. Un canvi en el model productiu implica nous processos, per tant s’ha de formar la mà d’obra perquè pugui assumir altres tipus de tasques. A més a més, s’està escapant l’intel·lecte del país cap a altres països on la cultura de l’esforç està més establerta i on es recompensa, principalment, l’esforç.

Tenim molt a guanyar-hi, però si ho fem malament, també tenim molt a perdre-hi. És per això que, com mai, la reivindicació ha de continuar.

Per mi, aquest Estatut, val la pena

Admiro en Maragall. És un polític de cap a peus, amb una talla intel·lectual a l’alçada dels polítics que van ajudar a dur el país cap a la república. A més a més, és un personatge carismàtic i entranyable. Si em permeteu una petita llicència, jo compararia la figura pública d’en Maragall amb la figura pública d’en Francesc Macià.

He coincidit moltes vegades amb la seva opinió, m’agrada la seva forma de fer política, el seu tarannà pròxim. Tinc molt de respecte per la figura d’en Maragall. No obstant, aquesta vegada no estic gens d’acord amb les declaracions que ha fet últimament, titllant l’esforç de la reforma estatutària com inútil.

Imagino que les declaracions són fruït del sentiment de resignació que provoca que l’Estatut ara estigui al constitucional i que qui hagi de valorar la seva constitucionalitat sigui un conjunt de persones més pròximes a la interpretació centralista i restrictiva de la constitució. No se pas com acabarà aquesta història, però el que no em sembla just és llençar la tovallola a aquestes alçades de la pel·lícula.

Jo com a català assumeixo aquest Estatut, i com a socialista no llençaré pas la tovallola. Es retocarà més o menys, però estic segur que en cap cas es podran rebaixar les cotes d’autogovern que ens dóna l'actual Estatut, que va ser referendat possitivament pels catalans.

L'Espanyol més trascendent de la història

Homòlogament al que va passar a Portugal, hi ha una cadena de televisió que està buscant l’espanyol més transcendent de la història.

Avui, en aquesta mateixa televisió he vist la proposta d’un candidat: el dictador Francisco Franco.

Com algú es pot qüestionar si cal o no cal tirar endavant la llei de la memòria històrica? L’hem de tirar endavant amb urgència, des de la responsabilitat, però amb molta urgència, perquè si no el que s’aconseguirà és que algú en el futur tiri endavant la llei de la nostàlgia històrica!!

Hipòcrites, mentiders o gent amb falta d’ètica

Segons la wikipedia, la hipocresía “es el acto de fingir que se tienen cualidades, ideas y sentimientos que en realidad no se tienen. La palabra proviene del latín tardío hypocrisis y del griego hypokrisis, que significan acción de desempeñar un papel”.

Reconec que tinc un problema, no puc amb la gent hipòcrita. Potser és degut a que sóc massa impulsiu i em costa aparentar, fer veure o desenvolupar un paper que no és el què en un determinat moment sento. Tanmateix, em costa desvincular la hipocresia de l’ètica. Per mi, ser hipòcrita és equivalent a no tenir ètica, o tenir-la pels terres. Ni tan sols em resulta justificable en casos on un es troba entre l’espasa i la paret.

La hipocresia és a més a més un eufemisme de mentida sumant-li una dosis de mala baba. Puc entendre les mentides piadoses, puc entendre que no es perfilin els detalls dels fets per tal d’intentar amagar el que realment és important, però no puc amb les mentides malintencionades.

És per això que de la gent hipòcrita, amb falta d’ètica o mentiders no n’espero res, ni tan sols un “perdó”. Com deia al principi, em costa acceptar la gent hipòcrita, però crec que canviaré de tàctica, i a partir d’ara em comprometo a lluitar contra la hipocresia amb la indiferència. Algú més s’apunta al compromís?

Benvinguda

Hola,

Comença avui la meva aventura com a blogger on intentaré explicar la meva visió de temes que em colpeixin.
Cal avisar al lector, que qui escriu aquest blog és de ciències i no de lletres. Provaré de fer el mínim de faltes d’ortografia i d’estil a la vegada que intentaré no destrossar la gramàtica catalana. M’heu de deixar una mica de marge! :D

Benvinguts a tots.